Parlen els experts

A continuació, una enquesta sobre el fenomen bloc, realitzada a alguns dels més grans experts de en aquest món.

1.- Quina és la teva primera experiència amb un bloc? Com vas arribar a tenir-la?

Vaig començar el 1999, fent servir una versió beta de Manila, el programari per fer blocs de Dave Winer. Ell és un dels pioners en l’ús dels bloc.

Quan vam posar en marxa mésvilaweb jo vaig decidir que havia de provar els blocs que hi oferíem.

Al desembre de 2001 la meva primera doctoranda va defendre la seva tesis sobre l' establiment de la premsa nordamericana a la Web. Un epígraf del seu treball es va dedicà als weblogs, como a manifestació de la fractura de l'espai comunicatiu. Des de la fase de preparació d'aquesta tesis he tingut especial atenció a l'evolució del weblog com a mitjà i les influències recíproques entre els mitjans tradicionals i els weblogs. En agost de 2002 vaig començar a publicar eCuaderno.

La meva primera experiència és amb Mangas Verdes , que se ha convertit enla meva bitàcora principal. Surgeix com a resultat de la conjunció de dos necessitats: per una banda, la de disposar en Internet d'un lloc que recollís la meva obra i la meva trajectòria artística; i per l'altra banda, la de 'penjar' a la Xarxa els artícles d'opinió que publicava al diari. Buscant plataformes d' edició, vaig descobrir el món de les bitàcores i vaig quedar atrapat d'immediat. Molt aviat, el contingut de la bitàcora excedeix d'aquelles necessitats primigènies per convertir-se en el que és avui.

Adolfo Estalella

Vaig Començar llegint blocs quan treballava com a periodista. Vaig començar amb Barrapunto, un bloc col·lectiu dedicat a la tecnologia, molt especialment a temes relacionats amb el programari lliure i els ciberdrets (privadesa, llibertat d'expressió, propietat intel·lectual en el món digital); encara que hi ha gent que podria discutir si Barrapunto és un bloc. El lloc va servir durant un temps com una font, entre moltes altres coses, per a estar al corrent de l'actualitat. En més d'una ocasió vaig escriure articles els temes dels quals provenien d'altres notícies publicades per Barrapunto.

Barrapunto és considerablement ampli i disposa d'una secció de bitàcores. Allí vaig obrir la primera, en l'any 2003 o 2004. Vaig començar a publicar activament sobre els temes que m'interessaven: ciberdrets, i van acabar nomenant-me editor de lloc. La raó per a obrir-la: volia publicar notícies i reflexions de temes que m'interessaven. Era decididament una aposta activista, una forma de fer política a la Xarxa, d'implicar-me en temes que m'interessaven i que encara avui dia em segueixen interessant. Vaig passar de ser un simple lector a convertir-me en un actiu participant de la ‘comunitat’ de Barrapunto.

Amb el temps vaig decidir abandonar aquesta bitàcora i obrir una altra en blogalia. "Somiatruites, ciberderechos en la Red". La bitácora de Barrapunto no podria ser personalitzada, i volia un lloc més flexible, en el qual pogués crear categories per a classificar els articles, tenir un arxiu temporal, etc.

Després d'això va venir la meva participació en Weblogs SL, on vaig ser part de l'equip inicial de creadors i vaig escriure per a un bloc comercial, fins que vaig obrir el meu últim bloc, Context, dedicat a la meva actual investigació.

Sóc responsable d'una comunitat professional sobri Webcasting i Streaming Media en el ICTnet.es, i com a tal, publicava informació per a la meva llista o comunitat, uns 2500 membres, des del 2000. De manera que en aquesta col·laboració vaig anar descobrint l'aparició dels weblogs pioners, encara que llavors semblava un fenomen sol per situacions molt especials, com el del corresponsal de guerra que contava el seu dia a dia en un bloc textual. En el 2002 ja vaig comentar l'evolució dels blocs cap als formats multimèdia i va ser quan es va despertar el meu interès. Des de llavors vaig ser lector dels primers blocs espanyols, fins que vaig donar el pas, natural per cert, cap a ser un blogger. El 3 de juny del 2004 vaig iniciar la meva aventura de publicar el meu bloc professional sobre innovació i televisió 2.0

2.- Què penses sobre el moviment bloc a la Xarxa? És un nou mitjà de comunicació de masses o un gueto reservat a freakies d'Internet?

És una cosa sana i ens condueix a un ecosistema dels mitjans cada cop més divers. Els blocs són moltes coses, que inclouen mitjans de comunicació en alguns pocs casos, altament focalitzats en els mitjans en alguns casos i centrats en la conversa en d’altres.

Ni una cosa ni l'altra. És un òrgan de comunicació molt potent però no un mitjà. I en absolut és un tema de freakies.

Crec que els weblogs tenen futur com a mitjà, i que no es tracta d'una moda passatgera. La democratització de l'accès a la Xarxa i la universalització del seu abast, formen part de la filosofia inicial d'Internet i de la Web. Els weblogs permeten que les promeses d'Internet puguin convertir-se en realitat.

Els blocs són una de les principals eines de comunicació que ha aparescut amb el fenòmen d'Internet. Per tant, com eines que són com a canals o mitjans de comunicació, el seu ús depèn de les persones que estiguin darrere d'ells. Així doncs, de la mateixa manera poden haver-hi periodistes com frikis, amb tot un ventall de possibilitats al mig.

Adolfo Estalella

Un bloc és un mitjà de comunicació, però molt més. I tot això més té a veure amb les propietats d'Internet i de la comunicació online. Un bloc és també una forma de construcció de la identitat del seu usuari, una manera d'estar permanentment accessible, un artefacte per a crear vincles socials, dialogar, etc. El significat d'un bloc no s'esgota en la seva dimensió ‘comunicativa’.

Els blocs representen un entorn que amplia enormement la capacitat dels ciutadans per a participar en l'esfera de comunicació, en la producció de notícies, en la creació de cultura. Això podia fer-se abans, bé és veritat. Qualsevol podia publicar una pàgina web i dir en ella el que volgués. I aquí és on apareix una de les característiques que fa dels blocs una tecnologia i forma d'organització tan peculiar. No n'hi ha prou que un pugui escriure, tan important com això és que això que un escriu pugui ser escoltat/llegit/escoltat. I aquí és on apareix la singularitat dels blocs. Un bloc no és important pel nombre de lectors que té, sinó pel nombre d'enllaços que té i perquè cadascun dels seus lectors amb bloc és un potencial difusor de les notícies que ell llança.



Allò singular dels blocs és el seu funcionament com una xarxa sociotècnica. Hi ha normes socials i tot un entramat de sistemes tècnics que contribueixen a la difusior de la informació. En aquest sentit, allò que escriu un bloc aïllat qualsevol, pot ser llegit per milers de ciutadans perquè altres punts blocs ho repliquen.



Bé és cert que no tots els blocs tenen la mateixa capacitat i potencial per a assolir això. La blogosfera està altament jerarquitzada, uns quants blogs estan dalt i tenen una alta capacitat d'influència, mentre uns altres estan molt més limitats.

De manera que el que en ocasions es considera l'endogàmia de la blogosfera és en realitat el seu funcionament bàsic. La blogosfera és un entorn intensament social, el que es considera endogàmia en ocasions no és més que la natural afinitat de qualsevol context social: un cita als seus amics perquè són els seus amics, els llegeix, es fia d'ells, etc. Això no porta que en ocasions aquest comportament amagui formes de clientelisme, servilisme, etc.




No crec que sigui un mitjà, sinó una xarxa de persones que distribuïxen i redistribuïxen coneixement, creant xarxes d'informació i comunitat dinàmica. Per mi és més un fet social que un fet de comunicació. És en, tot cas, una comunicació basada en coneixement, que parteix dels usuaris, dels ciutadans, de les persones,i va cap a la Xarxa, com en un moviment ascendent de comunicació.



3.- Què opines del fet que Internet sigui l'únic lloc en el món on l'anarquia hagi creat una societat relacionada (blocs i bloggers)?

Els bloggers estan molt organitzats, però no crec que el fenomen bloc resolgui tots els problemes. Els blocs són eines útils, però no la solució de tot.

Jo no veig anarquia. Veig un sistema obert i en xarxa molt ben construint i que demostra que les coses complicades es poden fer fàcils.

Bé, en tot cas, potser hauríem de parlar-ne d'anarquia relativa o aparent. El que és cert és que hi hi ha moltes lleis que regeixen l'activitat a la Xarxa, i no em refereixo a lleis en el sentit jurídic de la paraula(que també), sinó a relaciones socials, psicològiques o matemàtiques ja estudiades. sí estic d'acord que l'espontaneïtat i la lliure associació d'idees, projectes i interessos suposen un dels punts forts d'aquesta nova eina.

Adolfo Estalella

El primer és negar la premissa. Internet no és un lloc anàrquic. Simplement les seves lleis han estat durant un temps diferents, però cada vegada les lleis que regeixen en Internet són les mateixes que les quals regeixen en les relacions no intervingudes per Internet.



La diferència radical és que en els fenòmens d'Internet la principal forma de regulació és la qual estableix la tecnologia. És la tecnologia la qual governa les relacions d'Internet. El que es pot fer o no es pot fer a través d'Internet ho estableix la tecnologia.



Això ha propiciat formes d'acte-organització ciutadanes, no promogudes per empreses o institucions públiques. Però això no significa que l'anarquisme sigui el predominant a Internet.



No hi ha pràcticament cap lloc, per molt obert que sigui, que no estigui regulat per normes, tecnologies o lleis:



-Els ISP imposen condicions sobre els continguts que un distribueix o descarrega.

- Els allotjaments de pàgines web tenen condicions molt concretes sobre els continguts que alberguen.

- Llocs com Flickr, o YouTube no permeten que es publiquin en ells qualsevol contingut.

- La Wikipedia, com entorn obert de producció d'informació, disposa de sistemes tècnics i socials per a arbitrar els continguts que s'accepten i els quals no.

- Etc.



Amb els blocs ocorre el mateix. Qualsevol pot obrir un i participar, però si vol formar part de la blogosfera, ser reconegut pels altres, ‘estar’ amb els altres, haurà d'assumir les seves normes, i veurà que existeix una jerarquia que reconeix a uns com més valuosos, importants, fiables, que a uns altres, i que hi ha normes i debats (si la publicitat és acceptable en els blogs, si cal permetre comentaris, si cal enllaçar a les notícies que es llegeixen d'uns altres, etc.). La blogosfera no és un espai anàrquic, està jerarquitzat i disposa d'una sèrie de normes molt concretes.




Internet és informació distribuïda, que neix primer, a partir d'una xarxa de màquines, però que ara és una xarxa de persones. No és una societat en si mateixa. És la virtualització del ésser humà i és una tendència innovadora i potent com part de l'evolució humana.


4.- El podcast i les diferents derivacions del concepte original de bloc (videocast)igual que la ràdio i la televisió en el seu moment, suposaran l'autèntica democratització d'Internet?

Aquests són actualment extensions del concepte de bloc, però tenen els seus estils propis. En el futur cada cop més gent llegirà, escoltarà i mirarà més continguts d’Internet.

Sens dubte.

Els weblogs i les altres eines de software social (com les xarxes socials virtuals) i d'autogestió de continguts (com els wikis i els agregadors) estan contribuint de manera decisiva a la transformació de la World Wide Web en la World Live Web: la zona més dinàmica, original, interessant i viva de la Xarxa. Els usuaris de la Xarxa estem descobrint que els mitjans som nosaltres.

No només podcast, videocast o blocs, jo crec que Internet és en si mateix una plataforma de profunda insiració democràtica i totes aquestes eines no són més que expresions concretes d'aquesta inspiració.

Adolfo Estalella

Gens té a veure, al meu entendre, la successió de premsa radio/televisió amb l'evolució blocs/podcast/videblogs.



La diferències en aquests tres últims radiquen que es tracta de continguts d'un format diferent. Les propietats per a usar aquests continguts canvien radicalment. Vist des de la perspectiva de l'evolució ‘de la tecnologia bloc’ és un interessant augment de la diversitat de continguts. En una societat d'homes (i dones) televisius com la nostra, el videblog pot ser realment una tecnologia molt interessant. Quan vam pensar en la proliferació de telèfons mòbils amb càmeres i les petites càmeres de vídeo digitals… significa que es produiran fenòmens molt interessants.



Què es vol dir quan es parla de la ‘democratització d'Internet’? Per a començar hem de ser conscients que aquesta ‘democratització’ és tal només per a aquells amb accés. La major part dels habitants d'aquest món que manquen d'accés per les condicions econòmiques en les quals viuen, que no tenen ni tan sols un telèfon fix, aigua, llum o menjar per a sobreviure, la presumpta democratització d'Internet gràcies a noves tecnologies no va amb ells.



Dita això, torno a plantejar la pregunta: què es vol dir quan es parla de la ‘democratització d'Internet’?



- si es pretén dir que tots podem opinar, i que l'opinió de tots val el mateix, llavors les noves tecnologies (blocs, programari social, wikis, etc.) no suposen una democratització d'Internet.

- si vol dir que tots els internautes (principalment els avançats, actualment) van a poder participar en Internet, llavors pot reconèixer-se que les noves tecnologies (blocs, programari social, wikis, etc.) contribuïxen a augmentar les possibilitats de participació dels ciutadans a Internet. Però només d'aquells amb capacitats per a això: els quals tenen formació, educació, diners per a l'accés, etc.





Per descomptat. Però el concepte de democràcia adquireix un contingut diferent, deixa de ser eminentment un concepte polític o social, per a ser una realitat quotidiana o que governa la relació de comunicació o de coneixement o d'entreteniment. Part important en aquesta democràcia és la simetria de les persones. Tots emissors i tota audiència. D'allí que em sembla una paradoxa l'existència de xarxes, com l'ADSL, asimètriques. Les xarxes han de ser d'alta velocitat, simètriques i barates, per a ser veritablement una infraestructura de la democràcia entre les persones.



5.- Molts dels bloggers estan fent de periodistes sense ser-ho perquè busquen informació amb rigor i la difonen a través dels blocs. Què creus creu que pot suposar això pel món periodístic?

No hi ha cap motiu perquè els periodistes professionals tinguin por dels bloggers, a no sigui que els bloggers facin millor periodisme que els profesionals. Jo estic esperant una gran varietat d'informació, i espero que els bloggers seran part d'aquesta varietat, més que el reemplaçament de la gent dels mitjants tradicionals.

Els periodistes ens hem d'acostumar a que ja no som els únics que aportem informació a la societat i això és bo. Tanmateix crec que els periodistes podem trobar un espai propi, definit per la tècnica i l'ètica, i seguir presentant productes singulars.

Ho he comentat en diverses ocasions. Blocs i periodisme no tenen per què ser el mateix. És més, crec que no haurien de ser-ho. Ara bé, com a mitjans de comunicació amb afany informatu que són els dos, crec que s'imposa en un futur a un termini mitjà una interacció en la que uns i altres aprofitin el millor de l'altre.

Adolfo Estalella

No fa falta un títol de llicenciat en periodisme per a ser periodista. El periodisme és un ofici, i s'aprèn com altres oficis: fent. Que alguns blocs facin o no ‘periodisme’ és una discussió nonimalista que no duu gairebé a cap lloc, encara que és una discussió que per motius corporativistes els interessa molt als periodistes.



Els blocs han transformat (com tot Internet, pensem en el correu electrònic i la seva capacitat per a difondre notícies importants, i unes altres no tant) les jerarquies de la informació. No les han anul·lat, però les han fet més complexes i sofisticades.



La fiabilitat i credibilitat entre un lector i el bloc que llegeix es construeix com un vincle personal. A més, un bloc, encara que no és un mitjà horitzontal (hi ha un autor i uns lectors) es troba en un espai horitzontal (la blogosfera) en el qual gairebé qualsevol pot obrir la seva propi bloc.



I els mitjans tradicionals han començat a aprendre d'això. Augmenten les pàgines que dediquen a les cartes dels lectors, obren fòrums, etc.

Crec que el periodisme no està enfrontat als bloggers, són situacions diferents. El periodisme és una professió que ha d'assumir la innovació que ve dels bloggers. Es crearan espais híbrids entre periodisme i bloggers, però de cap manera uns substituïxen a uns altres. L'emissor, sigui un periodista o un canal de TV, ja no té davant i allunyat de si mateix, una audiència passiva i uniforme, sinó una audiència de persones que reciclen la informació, que la creen, i que generen xarxa social a partir d'ella. No és una relació fàcil però ha de tendir a superar la seva complexitat en major riquesa de coneixement.